UNA D’AVENTURES
Manel era un xiquet d’onze anys molt malcriat . Era alt com un pi i prim com un fideu. Els seus cabells eren obscurs com una nit de lluna nova i els seus ulls eren verds com una fulla de xiprer. La seva boca era menuda i riallera, mans primes i dits llargs. Els seus peus eren menuts i el seu nas gros.
Era un xiquet mal educat, antipàtic, desconsiderat, tirà i intel·ligent. Els seus pares li compraven tot el que volia per què tenien molts diners, passava moltes estones a casa sol fent el que volia sense que el renyiren. Manel era fill únic i no tenia amics.
Manel portava una jaqueta de color blau amb unes ratlles de color verd a la mànega, uns pantalons vaquers de color blau fosc, uns calcetins i gorra blancs i unes sabatilles negres amb ratlles verdes.
No estava content amb res i l’últim capritx va ser fer un viatge a l’Índia durant el mes d'octubre. Els seus pares no estaven d’acord perquè era temporada escolar i li van dir que no.
Manel com era tant malcriat va agafar els plats de la cuina i els va tirar a terra, fent-los mil trossos; va trencar la porta de la seva habitació a punta peus i la pantalla de l’ordinador, però ningú li feia cas i s’enfadà encara més, així que se n’anà corrent a la seva habitació sense porta i no es va moure d’allí fins a l’hora de sopar.
Ho va tornar a intentar mentre sopaven i els seus pares li van tornar a dir que no perquè era temporada escolar. Manel sempre havia tingut idees de dimoni i va pensar que si aconseguia no anar a l'escola se’n podria anar de viatge a l’Índia .
El dilluns va anar molt decidit a l’escola amb el seu pla. A l’hora del pati es va gitar a terra com si haguera sofert un desmai, els mestres van anar a veure que li passava i com no contestava cridaren a una ambulància i als seus pares. Se'l van dur a l'hospital i, després de fer-li proves, els metges no li van trobar res.
Els pares se’l van emportar a casa molt preocupats, dient:
- Pobret Manel, que podríem fer per compensar-li?- i així van pensar en el que els havia estat dient... Decidiren fer el viatge.
Manel i els seus pares feren les maletes i van anar al aeroport, compraren els bitllets per a l’Índia i iniciaren el vol. Tot li va encantar en l'avió a Manel. Però com el viatge era molt llarg, començà a avorrir-se. En un moment o altre tindria que fer una entremaliadura. Finalment va agafar el micròfon i va començar a dir bovades. Com ningú li feia cas va anar a seure i es va dormir.
A l’arribar a l’hotel de Nova Delhi, capital de l’Índia, van pagar el taxi amb rúpies. Manel estava al·lucinat, per què mai no havia vist les rúpies. Encara més li va sorprendre l’edifici perquè era molt gran, pintat de groc i taronja, amb formes rares i boniques, com alguna cosa antigua. Les finestres eren de figures geomètriques.
Van eixir de l’hotel i se’n anaren a passejar per Nova Delhi. Pel camí, els entrà gana i van veure un restaurant que feien kebabs. Com a Manel no li agradava va demanar una coca-cola i una hamburguesa però no en tenien. Ell es va enfadar molt i no va dinar res.
Després se’n van anar a veure museus, escultures... Manel s’avorria i es va escapar quan estaven en la sala de les mòmies per una porta que ell pensava que era l’eixida, però no ho era. Dins hi havia un munt de disfresses i va començar a tirar-les per terra. De sobte, va sentir un soroll estrany com una xapa que caigués a terra. Al mirar al sol va veure una moneda redona amb dibuixos geomètrics i la va agafar, mirant-la atentament. Estes imatges també es trobaven en la paret que estava davant ell. Mirant-la amb atenció descobrí un forat amb la forma de la moneda.
Manel la va introduir en el forat. Amb molt de soroll s’obrí un passadís secret molt gran, fosc com la gola d’un llop i ple de teranyines. Ell es va espantar molt, però el seu desig d’aventures va ser més fort i entrà amb el suport de la pila que portava en la butxaca. Al cap de pocs metres xafà una pedra brillant i s’obrí un forat pel que va caure. Era un tobogan d’espiral. A l’arribar al final estava tan marejat de pegar voltes que caigué a terra. Es va desmaiar prop de mig hora.
Al despertar-se va veure que estava en una habitació fosca amb una porta blanca, com les d’emergència. Dins hi havia moltes revistes i papers escrits escampats pel terra. Una d’elles li va cridar l’atenció per què tenia unes lletres morades molt grans que deien:
Ix d’aquest forat i fora trobaràs un joguet automàtic i aquest et dirà que s’ha de fer per arribar al temple.
Fora es va trobar amb el joguet: era una PSP. Va escoltar molt atentament i seguí les seves instruccions pas a pas . Al mig del camí va trobar una filera de botelles a les que tenia que pegar moltes puntades per trencar-les. En una d’elles hi havia un mapa, però el temple no es veia per ninguna part . Més tard va encontrar una altra pista, un paper on estava escrit:
El temple del rei Salaj és el de Ranganatha, el del rei Barujo és el de Konark i el del rei Bejinta és el de Khajauraho.
Ell es va quedar a quadres per què no comprenia res del missatge. Primer havia de buscar un temple i ara eren tres!
Una estona després es va trobar una altra pista:
Dels tres temples no més un t’ajudarà, el de més antiguitat.
Ell no volia continuar sol, trobava a faltar als seus pares. Estava molt cansat i espantat. Va pensar que si els tornava a vorer els demanaria perdó per lo malament que s’havia portat. Va buscar l’eixida al museu. Va sentir un soroll i es va recolzar contra la paret, de sobte, esta es va girar. Manel va aparèixer a la mateixa sala en la que s’havia perdut. Els seus pares estaven allí.
- Manel! On estaves, fill meu?- va dir la mare, eixugant-se les llàgrimes. - Estàvem molt preocupats per què no sabíem on t’havies ficat.- La mare l’abraçava estrenyent-ho contra el seu cor. El pare també plorava.
- Pares, us vull demanar perdó per lo malament que m’he comportat sempre. Mentre he estat perdut m’he adonat de lo important que sou per mi. A partir d’ara em comportaré correctament.
- Però, on has estat?- preguntà el pare.
Manel els va explicar tot el que li havia passat i els va ensenyar les pistes. Els pares estaven molt sorpresos. Tots tres van decidir continuar l’aventura, però primer anirien a l’hotel per preparar-ho tot i buscar la informació necessària a Internet.
Després de dutxar-se i sopar, es van posar a buscar la informació que necessitaven en els ordinadors que els va deixar l’hotel. Tots tres estaven molt excitats, puix als pares de Manel també els agradaven molt les aventures.
- Jo buscaré on estan els temples i quin és el més antic – S’oferí Manel.
- Jo miraré la manera més còmoda d’arribar-hi – Va dir la mare.
- És clar, a mi em toca preparar les maletes – Digué el pare, amb cara de pallasso trist. I tots tres van començar a riure.
Al cap d’una hora ja ho tenien tot preparat. Se n’anaren a dormir i al dia següent, després de desdejunar, van sortir amb un taxi cap a l’aeroport, ja que el temple estava situat a una ciutat important. No més es trobava a 680 km de la capital de l’Índia.
En dues hores ja eren allí. Van agafar un taxi per dirigir-se a l’hotel, i des de l’habitació ja podien veure una part del temple que es trobava en la selva propera a la ciutat. Després de dinar, llogaren un cotxe i es dirigiren al temple. La sorpresa va ser que hi havia més d’un edifici religiós, en total 22. Per on començarien a buscar?
Al seure en un banquet a la porta del recinte dels temples, un home molt vellet es va apropar a Manel i li va donar una nota escrita en anglès. En ella deia que la següent pista estava darrere d'una roca molt menuda. Però com s’havia aquell home el que estaven buscant? No van saber que contestar i quan li van voler preguntar, el vell havia desaparegut.
Començaren la recerca. Van pensar de buscar la roca més vistosa i després la més amagada de totes. A la fi la van descobrir, després de estar buscant dues hores. Al paper que van encontrar deia que al final hi hauria un camí, però no es veia.
Caminant entre els temples van descobrir una cova i es ficaren dins, per què ja no sabien on buscar. Van arribar al final de la cova i no es veia res, i tots tres es van ensopegar amb una pedra gran. La van espentejar i va aparèixer un camí amb una muntanyeta d’arena damunt la qual hi havia la següent pista:
Per trobar la Mòmia de l’Estoig d’Or tindreu que buscar la clau del temple de Salaj, el rei ,
i entrar a la sala funerària.
Buscaren per la cova i finalment la van trobar amagada en un forat entre dues pedres. Molt contents, eixiren ràpidament de la cova i van buscar un vigilant dels temples per preguntar-li quin era el temple de Salaj. El vigilant els va dir que el tenien darrere seu. Van entrar a la sala funerària amb ajuda de la clau i... allí estava la Mòmia de l’Estoig d’Or .
De sobte va entrar un altre vigilant i li va dir a Manel que si volien agafar la mòmia tenien que lluitar primer contra ell, ja que era el seu guardià des de feia molts anys, sinó res de res. Manel així ho va fer i va guanyar. Però ells no volien la Mòmia, ja que era un tresor de l’Índia i havia de continuar allí. No més volien saber el secret que hi amagava. El van trobar en forma d’un papir que subjectava a les mans. A l’obrir-ho, van llegir:
La unió de la família no es mesura pel nombre de membres,
sinó per la unió que hi ha en ells.
Al dia següent van desdejunar, després Manel i la seva família se’n van anar a l’aeroport i van tornar a casa . El camí era llarg, d’unes 18 hores. Finalment, Manel es va fer bon xiquet gràcies a tot el que li havia passat al temple de Salaj.
Conte contat ja s'ha acabat, de la xemeneia al teulat.