El secret del faraó
Hi havia una vegada quatre amics arqueòlegs que investigaven el passat gracies a les restes encontrades.
Era un dia calorós d’agost , els ventiladors estaven al màxim quan de sobte cridaren de l’empresa dient:
Gefe - Xics em encontrat un sarcòfag un faraó egipci però no sabem de qui es.
I-Tranquil Sr Josep enseguida estem allí.
I així Jaume , Bernat , Gerard i Idoia es van dirigir a ADP(Arqueologia Del Passat) . Van arribar i al entrar van vore un gran sarcòfag que ocupava mitja sala .
El van obrir i van vore que era molt alt , més alt que el home més alt del món de hui en dia.
-Huau ,si que era alt este faraó !
Però cada vegada que deien FARAO cobrava vida .
-Ostras però que he fet -Diu Gerard.
- Holaaaaaa faraóóó! - Diu penedit Gerard.
- I ell li contestà - Aaaaagggggg!!!!
El faraó s´alçà i intentà agafar a tots per a que siguen els seus esclaus .
B –Be son coses que passen . Però tenim que parar-lo!
J-Ja ho se ,si cridem tots FARAO es pararà .
G- Tu sempre tan llest eh.
Així tots van cridar -FARAOOOOOOOOOOO!!!!
I es va parar gràcies a Jaume.
El van col·locar amunt la taula i Gerard investiga ve l´ ADN del faraó , Jaume el sarcòfag , Bernat traduïa els jeroglífics i Idoia la seva vida.
Al final van descobrir com li deien, Ram-ses
Conte contat, misteri acarat !
GERARD M.
EL XIQUET NOU DE LA CLASSE
Ahir , va vindre un xiquet nou a classe. Li deien Nicolàs. Ell i els seus pares venien del Marroc. Com era un immigrant, ningú volia ser el seu amic, i per eixa raó sempre estava trist. Un dia, Idoia, Jaume, Alejandro, Laura, jo(Hugo) i María ,la nostra mestra , vam anar a parlar amb ell. No l´ encontràvem fins que Jaume va cridar:
-Ací, ací. Veniu, he encontrat a Nicolàs!
Vam anar tots a parlar.
-Nicolàs,que et passa?-Va preguntar Maria- Com vas dir el primer dia, amb eixa gorra que portes tot ho veus positiu. Ara es el moment.
-Peró Maria, estic molt trist perquè no tinc amics.-Va dir Nicolàs-
En un tres i no res, estava envoltat per tota l´ escola que deien:
Nicolàs, Nicolàs!
En eixe moment, Laura li va preguntar a María si podien anar per la província per a demostrar-li a Nicolàs que hi han més immigrants i que es tracten iguals uns als altres. I així saber que hi han més com ell i que ho estan superant. Maria ens va deixar anar.
Al matí següent, vam preparar les motxilles i ens vam anar. Tota l´ escola ens aplaudia mentre iniciàvem el viatge,però Nicolàs no pareixia gaudir tant com nosaltres.
Vam anar per la muntanya i vam aplegar a La Pobla Tornesa. Allí hi havia una xiqueta d´Amèrica molt contenta.
-Veus Nicolàs com eixa xiqueta immigrant s´ho passa be amb els seus companys. -Va afegir Maria.-
-Ahhhhhhhhhhhhhhh!Que passa.-Diguérem tots.-
-Sóc jo. Alejandro. Em pareix que m´he trencat la cama. No podré continuar el viatge. Ho sent molt.
Auuuuuuuuu ai ai ai ai. Em fa molt de mal.
No passa res.-Vaig dir.-Tu ves a l´escola de La Pobla i allí et cuidaran.
Val. Peró em teniu de mantindre informat de tot.
Ens anàvem cap a Cabanes i Nicolàs pareixia més content.
Vam aplegar a Cabanes i vam veure dos germans anomenats Vicent i Pau. Ens vam fer amics molt prompte i ells ens van ensenyar la localitat. La nostra visita finalitzava en l´escola.
Allí vam trobar un xiquet xinés que estava enfadat.
-Que et passa?- va preguntar Idoia.-
-Que m´han espentat.
-On estan els xiquets que t´han espentat?- Va dir Maria-
-Estan en aquell racó. Ah, per cert em diuen Xiao.
Vam anar al lloc on estaven i Maria els va reganyar. Aleshores, ens vam acomiadar i ens vam anar a Castelló.
Pel camí s´ ens va fer de nit i com a no podíem més vam decidir que teníem de tornar al poble.
De camí a casa ens vam trobar amb un bus que tornava de Castelló i vam pujar. En el bus hi havien molts immigrants i ens vam relacionar amb ells.
El bus ens va deixar davant de l´escola i allí , ens esperaven tots els alumnes i professors de l´escola. Al baixar, Nicolàs es trobava més content i ja estava més segur de si mateix. I per a celebrar-ho, van muntar un berenar en el que cadascú aportava un menjar típic del seu país.I conte contat, conte acabat.
ELS MEUS
AMICS I JO
Hi havia una vegada, un poble anomenat Vilafamés, hi havien molts xiquets i xiquetes i tots anaven a l´escola Sant Miquel. En la classe de 5é hi havien 15 xiquets i xiquetes i no eren tots amics i cadascú anava en el seu grupet.
Un dia al pati de l´escola jugant a la pilota a Laia se li van trencar les ulleres , se va ficar a plorar com una magdalena , la mestra li va preguntar :
_Tas fet mal?
-Laia li va dir que estava be.
Però se li havien trencat les ulleres, la mestra Carolina la va consolar i li va dir que parlaria amb els seus pares. Laia li va contestar, que domes poguera intentaria arreglar- se-les les ulleres o comprar-se unes noves, però que ho faria quan poguera, perquè els seus pares no estaven en un bon moment.
Quan se va acabar el pati, la mestra els va dir el que passava als xiquets i xiquetes. Tots van dir que tenien que fer una cosa per ajudar a Laia.
Lluís va dir:
-Fer una competició de pàdel i fer pagar 0´50 l´entrada .
Sergi va dir:
-Un partit de futbol al mateix preu.
Gerard va comentar:
-Un partit de basquet també a 0´50.
Van fer votacions i va guanyar Sergi amb un partit de futbol, ara els faltava una cosa molt important tindre un bon rival i un arbitre. Van pensar en els xiquets de la Pobla, la mestra va dir que parlaria amb els mestres de la Pobla i que ella seria el arbitre.
Als pocs dies la mestra els va dir que els de la Pobla els havien dit que si. Els xiquets van començar a preparar pancartes, cartells, van fer bando per a que la gent anara al camp.
El dia del partit el camp estava ple de gent, van anar també els pares de Laia i els germans. El partit va ser una gran festa, va estar molt renyit.
Al final se va quedar en un empat 4-4. Al acabar se li va donar tots els diners que se havien tret als pares de Laia.
El pare de Laia va donar les gràcies a tots els xiquets i xiquetes per el que havien fet, però domes va voler agafar els diners de les ulleres, els va dir que el que sobrava que se feren un berenar els xiquets i xiquetes de Vilafamés i la Pobla que seu havien merescut, els xiquets i xiquetes van començar tots a pegar vots i a riure.
Al altre dia van quedar tots pera berenar i seu van passar de allò més be. A les hores van ser tots amics i sobretot companys.
Conte contat, ja s´ha acabat.
FI
L’ENCANTAMENT DE LA COVA DEL TRENCACLOSQUES
Un dia els xiquets de 5é i de 6é estaven fent els deures, les mestres van interrompre la classe dient :
- Anem d’excursió a la cova del trencaclosques .
- Però no diuen que esta encantat .
- Això es mentida , soletes són dites .
- L’últim excursionista que va entra mai va tornar .
El dia següent els alumnes de 5é i de 6é estaven en angles i els de 6e estaven en educació física les mestres estaven fent les paperetes per a l’adscripció de l’excursió a la cova del trencaclosques i imprimint-ho .
Al migdia les mestres van donar les paperetes als alumnes de 3er cicle. Els alumnes van di :
- Perquè a nosaltres nos toquen el pitjor .
Per la nit les mares van apuntar als xiquets perquè no els aguantaven més . El dia següent els xiquets venien amb mala cara per l’excursió . Les mestres contentes per haver-los apuntat van fer un taller de manualitats sobre la cova del trencaclosques . Al principi quan van escoltar la frase [taller de manualitats] es van ficar contents però quan van escoltar [sobre la cova del trencaclosques] es van ficar molt tristos . Al hora del pati un xiquet va di:
- Es injust, no podem dir on volem anar d’excursió i a demés nosaltres soletes volem anar a la cova d’ablamar, no volem res més, com si fora impossible .
El dia següent va ser el dia el dia de l’excursió.
Els alumnes van caminar 29Km i no podien més, era la hora de esmorzar i les mestres deien que encara no podien menjar .
Els xiquets no podien més, van arribar al final de la muntanya i van poder menjar d’una vegada . Ara tenien que baixa la muntanya uns 16Km .
Van arriba , van entra i per art de màgia la eixida es va tancar . Va eixir un laberint. Van col·laborar tota la classe de 5é i la classe de 6é . Van eixir i van prometre que mai més tornarien .
Conte contat, ja s’ha acabat.
PAU I JOAN
S’ENFADEN
Hi havia una vegada dos xiquets que eren molt amics, un s'anomenava Pau i l’altre Joan . Sempre anaven junts a l’escola, quan eixien anaven un dia a casa Pau i l’altre a casa Joan a fer els deures i al acabar jugaven.
Un dia Pau li va dir una mentira a Joan i ell es va enfadar molt, des de eixe moment sempre estaven sols i molt tristos.
Quan estaven a casa no sabien que fer i es avorrien molt perquè estaven sols.
Un dia els xiquets de la seua classe com els veien molt sols van fer un pla, volien fer que es encontraren els dos sols en un mateix lloc.
Van estar tres dies pensant-ho i a Adrià se li va ocórrer una cosa, els o va contar als altres i tots van dir que si, que era una bona idea.
Ja sabien que fer per a ajuntar-los, els volien deixar una invitació a la motxilla de cada un dient que anaven tots a jugar a un lloc nou que havien encontrat, quedarien a les 17:30h al parc.
Els dos van anar al parc i van estar molt de temps esperant que anaren els seus companys un en cada punta, al veure que estaven els dos sols Pau va anar finalment a parlar amb Joan i li va demanar perdó, ja que estava molt penedit per dir-li una mentira i Joan el va perdonar ja que tenia moltes ganes de tornar a ser el seu amic. Des de eixe moment Pau va aprendre que no hi havia que dir mentires.
Al dia següent els dos tornaven a anar junts a tots els llocs i els seus companys es van alegrar molt per que tornaven a ser amics. Els seus companys es van arrimar i els van dir que ho havien pensat ells per a que tornaren a ser amics i estaven molt contents de que haguera funcionat.
Conte contat, ja s’ha acabat.