ÀLEX    I   MANEL

Hi havia una vegada un cèrvol anomenat Àlex. Àlex era baixet i tenia la pell de color marró clar i molt menut. Un dia es va separar dels seus pares. Pobre Àlex no sabia per on anar, tenia dubtes però ell va decidir anar per un caminet del bosc que era terrós i tenia uns arbres  molt alts de color verd fosc i marró. Els seus pares van començar a cridar-lo i buscar-lo però no l’encontraven

Àlex va seguir el camí, al cap d’un dia es va encontrar amb una caseta on vivia un xiquet anomenat Manel i el seu iaio. Manel era alt i prim, amb el pèl marrò, tenia uns ulls verds, nas menut i boca gran. Portava unes sabatilles de la marca Asics de color negres i blanques, la camisa era verda i uns pantalons vaquers. Manel va eixir fora de casa per a jugar amb la pilota  i al veure al cèrvol el xiquet es va asustar i va entrar corrents cap a casa del seu iaio. Manel mirava al cèrvol per la finestra, Àlex el cèrvol, estava molt trist perque estava sol i perdut. A Manel li donava llàstima el cèrvol i va eixir fora a jugar amb ell. El cèrvol es va posar molt content i en signe d´ agraïment va menejar el cap.

Àlex i Manel es van fer bons amics i tots els dies jugaven amb la pilota fora de la casa cap al bosc. Al cap del temps Àlex es va oblidar de que estava sol i perdut. Els pares d`Àlex van seguir el mateix camí que Àlex va seguir per arribar a la caseta i a l´arribar al final d´aquell llarg camí van veure a un xiquet que jugava a la pilota amb un cèrvol. Els pares a l´arrimar-se més es van adonar que era el seu únic fill Àlex!

Tots es van sorprendre molt. Àlex i els seus pares van començar a plorar d´alegria.

Manel no sabia que fer, si córrer cap a casa del seu iaio o quedar-se allí. Va decidir quedar-se perque era un moment molt emocionant. Àlex va presentar a Manel als seus pares i tots es van fer molt bons amics.

Conte contat, conte acabat.

Maria Rubio Bernat

AÍDA I VÍCTOR VIATGEN PEL TEMPS

Aída era una xiqueta de deu anys, prou alta que li agradava la música i tocava dos instruments, en canvi el seu germà menut era Víctor, tenia set anys, era alt i jugava al futbol i el seu equip preferit  era el millor, el Barça, com no.

Com sempre, ells venien de l´escola. Era l´últim dia, perque començaven les vacances d´estiu. Van anar a agafar el berenar i després a la plaça la Tanca, una plaça que s’encontrava prop de sa casa en Vilafamés. Quan van arribar els seus amics, van anar a un bancal on s´estaven fent una cabanya. Víctor i Aída van anar a per palets però no van trobar res. A l´eixir Víctor va veure com si fora una muntanyeta però plena de fulles, ells les van llevar i van trobar un aparell paregut a un ascensor, de color platejat, tan alt com un arbre, amb una finestra redona.

Es van ficar dins però Víctor, a l’entrar, va caure i va apretar un botò on posava “PREHISTÒRIA”.

De repent es van començar a sentir sorolls i la màquina va començar a menejar-se, quan va parar van obrir la porta i van aparéixer en la cova del Bolimini, una cova que ells ja coneixien per que havien anat moltes voltes d´excursió, era molt gran peró tan fosca que no es veia res, peró per sort Víctor a la motxilla portava una llanterna. Van vore la fonteta, les estalagmites i el forat per on entraven els seus avantpassats a la guerra per amagar-se dels enemics i que no els mataren les bombes.

De sobte van sentir un soroll com si fora un terratrèmol, es van abraçar tot lo fort que van poder i el cor els anava a 100 per hora. Un dinosaure entrava pel forat que  feia de porta i ocupava mitja cova amb uns dits tant llargs com un arbre, i unes ungles igual de grans que ells.

Després de 5 minuts el dinosaure va traure la pota i els xiquets es van adonar de que passava algo estrany, quan els va pasar la temor, es van adonar de que tenien un ou al costat igual de gran que Víctor. Aleshores els xiquets van pensar en la màquina, el botó que havia apretat Víctor al caure... i es van adonar de que estaven a la “PREHISTÒRIA”.  

De seguida van buscar la màquina pero no estava, només van trobar un paper on posava “completar missió”. Els xiquets es van posar a pensar, Aída va vore huit ous més a cinc kilòmetres i li va dir a Víctor:

-Ja sé la missió que tenim que fer!

Van eixir de la cova i van vorer la PREHISTÒRIA. Era  molt bonica però no hi havia plantes amb fruits, això significava que no hi havia ni ametlers, ni cirerers ni cap tipus de fruit. Sols hi havia dinosaures, gimnospermes, falagueres i molses.

Van agafar l´ou com van poder i van anar cap al niu, però després de deu minuts van vorer que un tyranosaurio Rex estava lluitant contra un Stegosaurus.

Els xiquets, asustats, es van amagar amb l´ou  en unes fulles. Més tard van vorer una manada de diplodocus, eren molt grans. Els xiquets alucinaven amb la seva altura. Aída es va adonar de que en la motxilla de classe  portava una càmera fotogràfica i li va fer una fotografia als diplodocus.

Després de mig hora havien recorregut  2 kilòmetres i l´ou va començar a menejar-se. Més tard l´ou va eclosionar  i va eixir una cria de triceratops. Era super bonica, Víctor i el triceratops es van fer de seguida amics. Aída els va fer una fotografia. Més tard van arribar on estaven les altres cries de triceratops, la mare pensant-se  que li havien robat la cria els va atacar, però la cria es va posar davant dels xiquets  i la mare es va parar, la cria li ho va explicar tot a la mare i la mare ho va entendre.

A continuació els xiquets van tornar cap a la cova del Bolimini. Pel camí es van trobar un quetzalocatlus atrapat en un esbarcer, Víctor de seguida va  traure uns guants que portava en la motxilla, que eren del futbol, mentrestant Aída estava buscant  una pedra amb punta i la va encontrar. Aleshores Víctor va alliberar el dinosaure que s´en va anar volant.

Més tard es van encontar amb els dinosaures que abans estaven lluitant, havia guanyat el tiranosaure  Rex, els xiquets es van tornar a amagar entre les fulles. Però després d´haver recorregut 30 metres el tiranosaure Rex els va vore i va començar a perseguir-los. Els xiquets van córrer tot lo que van poder quan, de repent, va aparèixer el dinosaure que havien salvat i Víctor es va agafar a la pota que no li feia mal i Aída baix fins que van arribar al precipici  i el tiranosaure Rex va caure i els xiquets van anar volant fins a la cova del Bolimini.

Quan van arribar es van despedir del seu nou amic. Van entrar dins la màquina del temps i van apretar el botó on posava “TORNAR A L´ACTUALITAT”. De repent tornàven a estar  en el bancal. Quan van arribar a sa casa li van contar l’ aventura als seus pares.

                       Aída Renau Mallasén  5é  2012

       

                                         

           ADRIAN

Era una vegada un xiquet anomenat Adrian. Ell era un xiquet com

un altre.Anava al´escola, feia els deures i fins i tot li feia cas als mestres .Ell era alt com un pi ,un poc tìmid i fortcom una pedra però

era molt bon xiquet.La seua

classe era gran i tenia un calendadari, una pisarra, 20 taules i una paperera  menudeta i de color gris.

El problema que ell tenia era que li agradaven totes les activitats extraescolars però sa mare no li  deixava apuntar-se a res. Com era principi de curs, un dia els van donar molts paperets d´activitats:                                                                                                                                      

De bàsquet  el dilluns.                                                                                                                        De patinatge el  dimarts.                                                                                                                                                                  De jockei el dimecres.     
De futbol el dijous.
De música el divendres.




           
Va arribar a casa i li va dir a sa mare:

- Mamà, ens han donat molts paperets d´activitats. Em podré apuntar a totes?

- A totes no, perquè no tindràs  temps ni per a fer els deures ni per a jugar amb els teus amics. No Adrian.

- Però jo em vull apuntar a totes. Faré tots els deures cada dia. T’ho promet.

- Bé. T´apuntaré a totes les activitats. Ja ho veuràs tu mateix com no tindràs temps de res.

Aleshores com era dilluns s’en va anar a l’activitat de bàsquet. Quan estava jugant va caure i se va fer molt de mal. Van cridar a lasevaa mare i al seu pare pero no tenien el mòbil en funcionament i van tocar a la seua iaia i ella si que tenia el mòbil enxufat. Li van contar tot el que havia passat i se´l va emportar a casa del seus pares i els va contar tot el que havia passat.

Aleshores el van portar a la enfermeria a curar-lo. Quan va arribar la metja els va dir que això no era res que en 1 segon se curaria i que podia seguir  jugant a totes les activitats. I aleshores Adrian se va ficar molt content i quan van arribar a les activitats Adrian li va contar als seus amics lo que hi havia dit la metja i també se van ficar tots molt contents.

Va seguir anant a  les activitats però al dia següent tenien un examen i com no havia estudiat va supendre. Es va ficar  molt  trist perquè son pare li havia dit que si suspenia algun examen l’esborraria de totes les activitats i Adrian és va ficar molt trist i es va pasar estudiant totes les vesprades i al següent examen el va aprovar amb un 10 i els seus pares i ell és van ficar molt contents                                                                                 i conte contat, conte acabat.

d’Anna Monfort Carda

PAU I LAURA ELS BESSONS

Un dia hi havia un xiquet i una xiqueta, al xiquet li deien Pau tenia  nou anys, era alt i prim, tenia els cabells acaragolats i uns ulls verds. A la xiqueta li deien Laura tenia nou anys, era alta i prima, tenia els cabells llisos i uns ulls verds. Pau i  Laura eren bessons i feien moltes aventures junts. Ells van nàixer el dia 12 de maig de 2003 i hui estan a 12 de maig de 2012 aixó volia dir que hui era el seu aniversari. Quan marxaven cap a l’escola  ja anaven en les invitacions del aniversari, abans dentrar a l’escola les van repartir. Quan van arribar a casa ja estava tot preparat, ... al cap de cinc minuts ja estaven tots els xiquets berenant, van bufar la tarta i al cap d’una estona els van donar els regals. Sa mare abans d’obrir-los els va dir:
-Sols tindreu un regal i eixe regal serà per als dos.
-Perquè mare?                                                                                                   
Va dir Laura...                                                                                            
-Perquè jo pensava que eixe regal el volieu els dos.
-Val,mare.
Va contestar Laura.                                                                                                                        
Els xiquets es van quedar en la boca oberta, quan van vore el  regal van córrer fins a la porta, i de l’emosió van plorar. Al cap de        
cinc minuts van cridar els dos junts:
-Un gos , un gos , per favor , un gos  no ens ho imaginavem mare!
Van nugar el gos a la cadira  i li van donar  un petó i un abraç a sa mare i a son pare i els van donar les gràcies.
El gosset els va agradar molt perque tenia la pell amb taques negres com un dalmata i el nas redonet.
Endemà a l’acabar l’escola se’n van anar a casa, van agarrar el gos i se’n van anar a passejar. Van pujar per la tanca i estaven tots els de la seua classe, i els van preguntar:
-On aneu, a passejar el gosset?
Els van contestar:
-Si.
-Que ho passeu bé , fins demà.
Pau i Laura van seguir el camí, ells volien arribar fins a les Roques de  Mallasén, però no sabien si els donaria temps. Pel camí estaven pensant com ficar-li  de nom al goset, Pau volia que li ficarem Sol , i Laura volia ficar-li Aire, com anaven per camins van soltar el goset, Laura com va vorer que se’n anava un poquet lluny li va dir :
-Aire, Aire, vine!
El gosset no li va fer cas i va seguir el camí.
Pau li va dir:
-Sol, Sol, vine!
I el gosset no va tardar ni cinc segons i ja estava al costa a Laura:
-Jo li he dit Sol i m’ha fet cas i tú li has dit Aire, i no t’ha fet cas jo pense que li hauriem de ficar Sol.
-Tens raó Pau li ficarem Sol.
Va dir Laura.
I... així va ser , li van ficar Sol.
Quan anaven per l’ ermita de Sant Ramón Laura i Pau li van alçar les potetes a Sol i van fer que beguera a la font ,quan va beure Sol li va entrar ganes de beure a Pau i a Laura , quan van acabar de beure es van girar i Sol no estava, els dos es van ficar nerviosos i van començar a buscar-lo per la muntanya, per camins... i ja es feia de nit i Sol no apareixia, Laura es va ficar a plorar i es va  agarra a Pau i li va dir:
-Pau, no encontrarem a Sol  i jo me l’estime molt.
Pau li va contestar:
-No patisques Laura anem cap casa i demà seguirem buscant-lo, que ja es molt tard.
Van anar cap a casa i quan van arribar, sa mare i son pare els van preguntar:
-I el gosset?
I els van contestar:
-S’ha perdut.
I els van dir... demà seguireu bucant-lo.        
Després els van preguntar:
-I com es això?
-Pues que ens hem parat  a beure i quan ens hem girat ja no estava.
Els van dir:
-Bé, no passa res demà  al eixir de l’escola  seguireu  buscant-lo, però a heu pensat com ficar-li?
-Si hem decidit ficar-li Sol (van dir els xiquets).
Després es van dutxar, es van ficar el pijama, van sopar, es van llavar les dents i s’en van anar a dormir.
Al dia següent a les 8:30 hores es van alçar i s’en van cap a l’escola els dos tristos, i els seus amics els van preguntar:
-Perquè esteu tristos?
Els van contestar:
-Perquè ahir quan vam passar amb el gosset per la tanca, vam seguir passejant però després es va  perdre el gosset.
-Ho sentim tots esperem que l’encontreu.
Els van dir els seus amics.
Quan ja eixien de l’escola van arribar a sa casa van agarrar el berenar i quan eixien per la porta per anar a buscar al goset, derrepent la gosseta va apareixer  i s’en van anar a dir-los a son pare i a sa mare que si s’en podien anar a la  tenda d’animals a comprar-li un collar en el nom de Sol gravat i...aixó  van fer.



MIRA QUIN GOS, MIRA QUIN GAT , QUE ESTE CONTE JA S’HA ACABAT.





                                                  Lidia Cátedra Torlà - Curs 5é - 2012 i 2013.

TRES GERMANS I UNA GOSSETA ABANDONADA.

Johanna

Hi havia tres germans que els deien: Joan, Cristina i Yaiza,els agradaven molt les aventures. A son pare i a sa mare els deien Esther i Juan. Son pare treballava a un molí i sa mare cuidava de Joan,Cristina i Yaiza.Vivien a una ciutat molt gran.Un dia son pare es va quedar sense feina. Aleshores van decidir anar a viure a un poble on van buscar una casa per viure.

El poble era gran, amb moltes cases juntes unes a les altres. Hi havia un jardí amb gronxadors. La casa dels germans era molt gran, tenia  dues habitacions: una per als xiquets i un altra per als pares, dos banys, una cuina i un  menjador. Les finestres eren molt grans, amb mosquiteres. Hi havia una piscina  rectangular i un jardí amb  plantes. El  primer dia  d’escola estaven molts contents, tenien ganes de conèixer nous amics. A l’arribar a classe es van presentar als seus companys i companyes i de seguida van  fer amiguets als que també els agradaven les aventures.

L‘escola  era gran, tenia un  pati  amb  arbres i les  classes  eren  modernes, on es feien moltes activitats. Hi havia un director i nous mestres. Eren simpàtiques, cada una s’encarregava d’un curs.

Un dia a l’eixir de l’escola van decidir anar al jardí del poble per a jugar. Quan estaven jugant van veure que es menetjaven unes herbes, volien arrimar-se però tenien temor. Al final Joan, Cristina i Yaiza es van decidir i es van arrimar poquet a poquet.

Allí van descobrir una gosseta abandonada. Estava molt espantada i bruta. Van dir als amics que s’arrimaren a vorer-la. Li van donar de menjar i, tots junts, s’en van anar de passeig amb la gossa. Al tornar van pensar el nom.

Yaiza va dir el nom de Sakira i com a tots els amics els agradava li va ficar eixe nom a la gosseta. Era d’un tamany mitjà, amb orelles llargues i en punta, amb el pel de color marró claret i les potes blanques i molt carinyosa, no més feia que llepar-los les mans als xiquets.

La van portar a sa casa i li ho van dir als pares. Els  van dir que la posaren jardí. I totes les vesprades, després d’eixir d’escola, jugaven molt amb ella.

CONTES DE 5é de PRIMÀRIA

El  secret    del faraó 

Hi  havia   una   vegada  quatre   amics     arqueòlegs   que   investigaven   el   passat    gracies   a  les   restes    encontrades.

Era   un   dia   calorós  d’agost  ,  els   ventiladors   estaven   al   màxim   quan de    sobte   cridaren   de  l’empresa   dient:

Gefe   -   Xics    em  encontrat  un   sarcòfag    un   faraó   egipci    però no    sabem   de   qui   es.

I-Tranquil    Sr   Josep   enseguida   estem   allí.

I   així    Jaume ,  Bernat ,  Gerard  i   Idoia   es    van  dirigir   a   ADP(Arqueologia  Del  Passat) .   Van  arribar  i   al   entrar  van  vore  un     gran   sarcòfag   que   ocupava   mitja   sala .

El  van   obrir  i  van  vore  que   era  molt  alt ,  més  alt   que   el   home    més   alt   del   món   de   hui   en   dia.

-Huau  ,si  que  era  alt  este  faraó !

Però  cada  vegada  que  deien  FARAO   cobrava   vida  .

-Ostras  però   que  he  fet  -Diu  Gerard.

- Holaaaaaa faraóóó! -  Diu  penedit  Gerard.

-  I  ell  li   contestà -  Aaaaagggggg!!!!

El  faraó   s´alçà  i  intentà   agafar  a   tots   per   a   que   siguen   els   seus   esclaus .

B –Be    son   coses   que  passen  .   Però  tenim   que   parar-lo!

J-Ja   ho  se  ,si  cridem   tots  FARAO  es   pararà  .

G- Tu  sempre   tan   llest  eh.

Així   tots   van  cridar   -FARAOOOOOOOOOOO!!!!

I  es  va   parar   gràcies   a  Jaume.

El    van     col·locar     amunt     la     taula    i    Gerard    investiga ve    l´  ADN   del  faraó  ,  Jaume  el   sarcòfag  ,   Bernat   traduïa  els   jeroglífics   i  Idoia  la   seva   vida.

Al   final   van   descobrir   com   li   deien,  Ram-ses

Conte   contat,  misteri   acarat !

  GERARD  M.

EL XIQUET NOU  DE  LA  CLASSE

Ahir , va vindre un xiquet nou a classe. Li deien Nicolàs. Ell i els seus pares venien del Marroc. Com era un immigrant, ningú volia ser el seu amic, i per eixa raó sempre estava trist. Un dia, Idoia, Jaume, Alejandro, Laura,  jo(Hugo) i María ,la nostra mestra , vam anar a parlar amb ell. No l´ encontràvem fins que Jaume va cridar:

-Ací, ací. Veniu, he encontrat a Nicolàs!

Vam anar tots a parlar.

-Nicolàs,que et passa?-Va preguntar Maria- Com vas dir el primer dia, amb eixa gorra que portes tot ho veus positiu. Ara es el moment.

-Peró Maria, estic molt trist perquè no tinc amics.-Va dir Nicolàs-

En un tres i no res, estava envoltat per tota l´ escola que deien:

Nicolàs, Nicolàs!

En eixe moment, Laura li va preguntar a María si podien anar per la província per a demostrar-li a Nicolàs que hi han més immigrants i que es tracten iguals uns als altres. I així saber que hi han més com ell i que ho estan superant. Maria ens va deixar anar.

Al matí següent, vam preparar les motxilles i ens vam anar. Tota         l´ escola ens aplaudia mentre iniciàvem el viatge,però Nicolàs no pareixia gaudir tant com nosaltres.

Vam  anar per la muntanya i vam aplegar a La Pobla Tornesa. Allí hi havia una xiqueta d´Amèrica molt contenta.

-Veus Nicolàs com eixa xiqueta immigrant s´ho passa be amb els seus companys. -Va afegir Maria.-

-Ahhhhhhhhhhhhhhh!Que passa.-Diguérem tots.-

-Sóc jo. Alejandro. Em pareix que m´he trencat la cama. No podré continuar el viatge. Ho sent molt.

 Auuuuuuuuu ai ai ai ai. Em fa molt de mal.

No passa res.-Vaig dir.-Tu ves a l´escola de La Pobla i allí et cuidaran.

Val. Peró em teniu de mantindre  informat de tot.

Ens anàvem cap a Cabanes i Nicolàs pareixia més content.

Vam  aplegar a Cabanes  i vam veure dos germans anomenats Vicent i Pau. Ens vam fer amics molt prompte i ells ens van ensenyar la localitat. La nostra visita finalitzava en l´escola.

Allí vam trobar un xiquet xinés que estava enfadat.

-Que et passa?- va preguntar Idoia.-

 -Que  m´han espentat.

-On estan els xiquets que t´han espentat?- Va dir  Maria-

-Estan en aquell racó. Ah, per cert em diuen Xiao.

Vam  anar al lloc on estaven i Maria els va reganyar. Aleshores, ens vam acomiadar i ens vam anar a Castelló.

Pel camí s´ ens  va fer de nit i com a no podíem més vam decidir que teníem de tornar al poble.

De camí a casa ens vam trobar amb un bus que tornava de Castelló i vam pujar. En el bus hi havien molts immigrants i ens vam relacionar amb ells.

El bus ens va deixar davant de l´escola i allí , ens esperaven tots els alumnes i professors de l´escola. Al baixar, Nicolàs  es  trobava més content i ja estava més segur de si mateix.  I per a celebrar-ho, van muntar un berenar en el que cadascú aportava un menjar típic del seu país.I conte contat, conte acabat.

                        

                                           

                         ELS MEUS

       AMICS I JO 

Hi havia una vegada, un poble anomenat Vilafamés, hi havien molts xiquets i xiquetes i tots anaven a l´escola Sant Miquel. En la classe de 5é hi havien 15 xiquets i xiquetes i no eren tots amics i cadascú anava en el seu grupet.

Un dia al pati de l´escola jugant a la pilota a Laia se li van trencar les ulleres , se va ficar a plorar com una magdalena , la mestra li va preguntar :

_Tas fet mal?

-Laia li va dir que estava be.

Però se li havien trencat les ulleres, la mestra Carolina la va consolar i li va dir que parlaria amb els seus pares. Laia li va contestar, que domes poguera intentaria arreglar- se-les les ulleres o comprar-se unes noves, però que ho faria quan poguera, perquè els seus pares no estaven en un bon moment.

Quan se va acabar el pati, la mestra els va dir el que passava als xiquets i xiquetes. Tots van dir que tenien que fer una cosa per ajudar a Laia.

Lluís va dir:

-Fer una competició de pàdel i fer pagar 0´50 l´entrada .

Sergi va dir:

-Un partit de futbol al mateix preu.

 Gerard va comentar:

-Un partit de basquet també a 0´50.

Van fer votacions i va guanyar Sergi amb un partit de futbol, ara els faltava una cosa molt important tindre un bon rival i un arbitre. Van pensar en els xiquets de la Pobla, la mestra va dir que parlaria amb els mestres de la Pobla i que ella seria el arbitre.

Als pocs dies la mestra els va dir que els de la Pobla els havien dit que si. Els xiquets van començar a preparar pancartes, cartells, van fer bando per a que la gent anara al camp.

El dia del partit el camp estava ple de gent, van anar també els pares de Laia i els germans. El partit va ser una gran festa, va estar molt renyit.

Al final se va quedar en un empat 4-4. Al acabar se li va donar tots els diners que se havien tret als pares de Laia.

El pare de Laia va donar les gràcies a tots els xiquets i xiquetes per el que havien fet, però domes va voler agafar els diners de les ulleres, els va dir que el que sobrava que se feren un berenar els xiquets i xiquetes de Vilafamés i la Pobla que seu havien merescut, els xiquets i xiquetes van començar tots a pegar vots i a riure.

Al altre dia van quedar tots pera berenar i seu van passar de allò més be. A les hores van ser tots amics i sobretot companys.

Conte contat, ja s´ha acabat.

                                           FI

L’ENCANTAMENT DE LA COVA DEL TRENCACLOSQUES

Un dia els xiquets de 5é i de 6é estaven fent els deures, les mestres van interrompre la classe dient :

- Anem d’excursió a la cova del trencaclosques .

- Però no diuen que esta encantat .

- Això es mentida , soletes són dites .

- L’últim excursionista que va entra mai va tornar .

  El dia següent els alumnes de 5é i de 6é   estaven en angles i els de 6e estaven en educació física les mestres estaven fent les paperetes per a l’adscripció de l’excursió a la cova del trencaclosques i imprimint-ho .

Al migdia les mestres van donar les paperetes als alumnes de 3er cicle. Els alumnes van di :

- Perquè a nosaltres nos toquen el pitjor .

 Per la nit les mares van apuntar als xiquets perquè no els aguantaven més . El dia següent els xiquets venien amb mala cara per l’excursió . Les mestres contentes per haver-los apuntat van fer un taller de manualitats sobre la cova del trencaclosques . Al principi quan van escoltar la frase [taller de manualitats] es van ficar contents però quan van escoltar [sobre la cova del trencaclosques] es van ficar molt tristos . Al hora del pati un xiquet va di:

- Es injust, no podem dir on volem anar d’excursió i a demés nosaltres soletes volem anar a la cova d’ablamar, no volem res més, com si fora impossible .

El dia següent va ser el dia el dia de l’excursió.

Els alumnes van caminar 29Km i no podien més, era la hora de esmorzar i les mestres deien que encara no podien menjar .

Els xiquets no podien més, van arribar al final de la muntanya i van poder menjar d’una vegada . Ara tenien que baixa la muntanya uns 16Km .

Van arriba , van entra i per art de màgia la eixida es va tancar . Va eixir un laberint. Van col·laborar tota la classe de 5é i la classe de 6é . Van eixir i van prometre que mai més tornarien .

Conte contat, ja s’ha acabat.

       PAU I JOAN

       S’ENFADEN                                      

         Hi havia una vegada dos xiquets que eren molt amics, un s'anomenava Pau i l’altre Joan . Sempre anaven junts a l’escola, quan eixien anaven un dia a casa Pau i l’altre a casa Joan a fer els deures i al acabar jugaven.

Un dia Pau li va dir una mentira a Joan i ell es va enfadar molt, des de eixe moment sempre estaven sols i molt tristos.

    Quan estaven a casa no sabien que fer i es avorrien molt perquè estaven sols.

Un dia els xiquets de la seua classe com els veien molt sols van fer un pla, volien fer que es encontraren els dos sols en un mateix lloc.

Van estar tres dies pensant-ho i a Adrià se li va ocórrer una cosa, els o va contar als altres i tots van dir que si, que era una bona idea.

Ja sabien que fer per a ajuntar-los, els volien deixar una invitació a la motxilla de cada un dient que anaven tots a jugar a un lloc nou que havien encontrat, quedarien a les 17:30h al parc.

 Els dos van anar al parc i van estar molt de temps esperant que anaren els seus companys un en cada punta, al veure que estaven els dos sols Pau va anar finalment a parlar amb Joan i li va demanar perdó, ja que estava molt penedit per dir-li una mentira i Joan el va perdonar ja que tenia moltes ganes de tornar a ser el seu amic. Des de eixe moment Pau va aprendre que no hi havia que dir mentires.

Al dia següent els dos tornaven a anar junts a tots els llocs i els seus companys es van alegrar molt per que tornaven a ser amics. Els seus companys es van arrimar i els van dir que ho havien pensat ells per a que tornaren a ser amics i estaven molt contents de que haguera funcionat.

Conte contat, ja s’ha  acabat.

RELATOS CORTOS

RELATO 1

Cuando me di la vuelta me encontré con aquel banco donde estaba mi abuelo con sus amigos contando el mismo chiste de siempre.
Al otro lado estaban mis amigos jugando, aunque parezca mentira me fui con mi abuelo pero para pedirle dinero.
Cuando llegué les pregunté:
-Cuantas os han caído?
-Cinco o seis dientes. Dijo mi amigo.
Todos nos empezamos a reír. Esa tarde fue la mejor de mi vida.


RELATO 2

Cuando me di la vuelta me encontré con aquel banco, y me senté. A mi lado estaba la hija del panadero, que era muy guapa y inteligente.
El día después fui a la floristeria y  le compré una rosa, al salir me encontré con ella, se la dí y le pedí si quería salir conmigo. Al día después me dijo que sí.
Al pasar los años le pedí matrimonio  y nos casamos. Ahora tenemos 2 hijos gemelos de 1 año, que se llaman Albert  y Carlos.

RELATO 3

Cuando me di la vuelta me encontré con aquel banco un chico con pinta extraña,me acerque a ver,lo peculiar era que tenia el pelo rosa y azul oscuro,tu pelo es tintado le pregunte,no me contestaba se quedaba perplejo, yo insistía y insistía pero él seguía igual... Cuando me cuenta de que...era una estatua de cera. Me quedé muy sorprendida por  lo bien que la hicieron.

RELATO 4

Cuando me di la vuelta me encontré con aquel banco lleno de peces de colores : rojos ,verde, amarillos e incluso negros. Me di cuenta que a mi ,me hacia falta ,un pez . Me fui al banco a coger dinero pero resultó ser que no tenia . Me disgusté mucho y sin ninguún      remedio me  senté en un banco a pensar  que podía hacer . Me marché al riío donde estaba mi padre y vi que el río tenia bancos de arena .Le dije a mi padre que queriía un pez,el me lo pescó. Me fui a casa con un pez dentro de una bolsita  llena de agua . ¡ qué contento  estaba .!

RELATO 5

Cuando me di la vuelta me encontré un un banco marrón de madera, alto , muy largo, larguísimo. Allí vi a dos niñas contentas sentadas en él. Llevaban un acuario en el cual dentro había un banco de peces de color azul, verde, rojo, amarillo, naranja...
Ellas estaban enfrente del banco esperando a sus madres para irse.
Cuando de repente se cruzaron con un gato negro.
Al abrir el coche él se asustó y se cogió al gato del coche.
Ellas se asustaron muchísimo.

RELATO 6

Cuándo me di la vuelta me encontré con aquel banco que caminaba y hablaba.Y le pregunté si sabía dónde estaba la calle Serrano y me contestó que no lo sabía .Después me preguntó si me podría quedar con él , porque lo habían abandonado .Contesté que si , pero con la condición de que me ayudara a buscar la calle Serrano.

RELATO 7

Cuando me di la vuelta me encontré con aquel banco de peces todo hecho de basura: de latas, tapones, cigarrillos, etc. FuI por las casas a pedir dinero para limpiar el banco de peces y para que los niños y niñas puedan darles de comer todos los días. Este banco de peces le da alegría a este pueblo, a este lugar, llamado “ Burricalvo” , un pueblo monísimo, con castillo, dos iglesias,con banda de música, asociación de Amas de Casa, muchos comercios y tiendas......